Si fossin vius haurien vingut al MOT

Al principi, la baxada no era pas impossible, comensant a enfonzarme ràpidament per la colossal esquerda. Després s’anava fent difícil, y per fi, vaig haver de fer prodigis d’agilitat y d’imprudencia temeraria per anar baxant, havent de dexar l’arma y tot quant me feya impedimenta per arribar a enfonzarme fins més de dues terceres parts de la fondaria del avench. Mes allí ja l’espadat tornava a regnar barrant en absolut el pas, a menys de llensarse de cap al buyt. Allalvors, tirantme cap a la esquerra, posat a peu nú y arrapantme a la roca com un llargandaix, me dirigía a treure’l nas dalt d’un morrot sota’l qual jeya l’alzina estimbada, quart una veu fonda y rasposa com la d’un contrabaix se feu sentir a poca distancia de les meves orelles dominant per sobre la brahó de l’aygua que rodolava per la torrentera.

—¡Ara’l gos ensuma les pesses que el cassador ha despenjat! ¿què va que n’hi trobas a mancar una pera que’t batin els comptes?—  Tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitut de la gorja, que va donarme un cop al cor.

— ¡Ah, esparveràs de Deu, ja’t val tenir pacte ab el dimoni!— vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera vehina que, com la paret rònega d’un cel-obert, s’extenía al meu devant.

— ¡Pacte ab el dimoni!— feu ell ab sa veu fúnebre;— el pacte es qui m’ha perdut, llamp de Deu! Tant de bo no m’hagués refiat may de Deu ni del dimoni, sinó de mi mateix tix, que no sería allà hont som, ni tu’t gaudirías contant les penques de la matansa, malparit de bordell.—

Fins aleshores no vaig poguer precisar d’hont sortía aquella veu que semblava la d’un soterrat. Poques canes devant meu, entre les darreres mates que crexían sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus cayguts de la cinglera, s’hi bellugava una massa informe que no tenía d’humana més qu’uns ulls febrosos que lluhían com llampechs en mitx d’una cara fosca, peluda y tota empastada de sanch, sostenintse arrambat a la roca apoyat en dos boscalls. Anava espellofit de roba y tan desconjuntat de membres, que ni’s comprenía com se tenía dret. Com me veya sense arma de foch, per axò no’m menava por. Podía per sobre’l torrent enviarli fàcilment una pedra, una escupinyada casi, mes pera posarli la mà a sobre n’era dues hores lluny. Per axò’s complavía en exercir la única venjansa que li era possible, enviarme ses cíniques befes que, com flingantades, m’alsavan butllofes a l’ànima.

—¿Què n’has acabat d’aquesta jornada, gos bordissench? has vist caure les perdius sense ni tenir el gust d’alsarles ni menjarte la que cassavas. Més valdría que t’enterressis set canes sota terra que no pas el bestia, anant tota la vida a la retranga d’en Pere y d’en Pau, glatint rosegons y guitant al rascle, malehit morral de somera.—

Y ho lograva de ferme botar aquell rebroll d’infern.

— ¡Ets un malvat escorsó de margera!— li cridava jo bufant de rabia.— ¡M’has robat la sòrt, valente d’engany, follonàs del dimoni y t’has guardat de posartem a tret.— Y vegent que no era possible llensarme al espay per sobre l’avench pera escanyarlo, anava reculant a fi de recullir l’arma qu’havía tingut de dexar y fusellarlo com un gos; mes ell no era pas tan tonto pera no adonarsen, y’s disposà a guanyar mitx a rossegons el petit tragecte que’l separava de la boscuria ab la que s’unía’l talús, tot engegantme les fletxes més enverinades.

[…]

— Atúrat, Ibo, espéram; som jo aquell teu Albert, el Picolí ab qui tant te divertías. Déxam arribar fins al teu cor pera clavarhi mon ganivet y xarrupar ta sanch de fera que farà be a la meva, recremada y podrida! ¡Déxam aferrussar a les teves entranyes, si es que’n tens, com un gos a la basofia, qu’estich nccessitós de lo qu’a tu’t sobra…..—

Ell arribà a riure ab aquella rialla de dimoni que glassava la sanch, y regirantsem vomità’l seu despreci dihentme:

— Tiravas per ase y acabas boi. Vés que’t tanquin, bestia, qu’es com acaban tots els que com tu no son bons per llop ni per ovella. Malaguanyat temps que vaig perdre volguent fer un home de qui no es bo per pondre ni per covar… ¡Ah, la Coralí! ja diré que te la enviin en con estigui més ensinistrada en l’art d’esquilar totxos y n’estiguin empudehits els qu’ara la tenen a sou d’escot.—

Y sense mirarme més, s’enfonzà en la boscuria ab llestesa impropia del seu aspecte desllorigat, ajudantse ab els dos boscalls com un gorila.