Gabriel Alcalde, la innovació en arqueologia i la força del somriure

Gabriel Alcalde Gurt (1958-2019) es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d’Història i Geografia, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1980, i es va doctorar el 1993 amb una tesi sobre els museus d’arqueologia. A les seves espatlles, però, ja duia una encomiable trajectòria professional de treball de camp en l’àmbit de l’arqueologia que havia iniciat el 1975 a la cova de l’Arbreda, a Serinyà.

Simultàniament, havia participat en projectes a França i al Perú, entre d’altres, i més tard a Síria. De seguida va aprendre a organitzar una excavació, a controlar els espais sobre el terreny i a ordenar els equips i les estratègies de treball. Quan desplegava la seva iniciativa prioritzava l’acció per damunt de la retòrica. En un moment en què es renovaven les tècniques i els mètodes en arqueologia, a finals dels anys setanta, en Gabi va optar per l’estudi de la microfauna i va ser un dels primers investigadors de la seva generació que va desenvolupar una especialitat científica dins l’àmbit de la prehistòria. El seu tractat sobre els micromamífers de l’Arbreda va ser innovador i una referència en l’aplicació de noves metodologies.

Aquest bagatge formatiu, el va aplicar en l’estudi de les primeres comunitats a la Garrotxa, un àmbit geogràfic i humà que estimava i que coneixia fins a l’últim detall, i que va servir de model per a un millor coneixement del poblament prehistòric al Pirineu. El 1981, i en aquest context, va néixer el  Cent Vint Group, un col·lectiu que en Gabi va impulsar i que proposava un funcionament revolucionari de la investigació arqueològica, autogestionari i assembleari. El grup estava format per arqueòlegs que s’havien especialitzat en diverses disciplines que complementaven la seva formació, i això els permetia abastar un ampli ventall d’estudis i tècniques d’anàlisi. La cova 120, a l’Alta Garrotxa, va ser el terreny d’experimentació del grup, que va adoptar aquesta relació de disciplines i la col·laboració entre elles com a principal innovació metodològica i com la raó de la seva pròpia existència, amb responsabilitats compartides. Aquest plantejament va representar un dels millors projectes de recerca exhaustiva a Catalunya i un dels pocs que es pot classificar com a veritablement interdisciplinari.

Les iniciatives que va encapçalar o en les quals va participar són molt nombroses. Destacarem el treball als jaciments garrotxins de la balma del Serrat del Pont, de la Rodona, de la Prunera o de la Dou, amb Maria Saña.

El 1981, en Gabi va ocupar la plaça de conservador-coordinador dels museus d’Olot, dels quals més tard va ser el director. El Museu Comarcal de la Garrotxa va esdevenir aleshores un ens de referència pel que fa als estudis arqueològics, la celebració d’exposicions i seminaris, i per l’edició de publicacions. La revista Vitrina va ser una de les primeres en aquest àmbit. En Gabi va ser, posteriorment, professor de Museologia a la Universitat de Girona (UdG) i va dirigir l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. També era membre destacat del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i
Comarca (PEHOC).

A part de la labor en arqueologia i museologia, en Gabi va ser geganter i va desenvolupar una gran tasca de vitalització i democratització dels gegants i la resta d’entremesos i faràndula olotina, posant-los a l’abast del públic com no s’havia fet mai fins aleshores. La seva discreció el faria sentir incòmode en llegir els elogis, però segur que els acceptaria exhibint el seu ample somriure.

Joan Oller