“Tots els éssers humans tenim la capacitat de creació, només ens cal saber trobar aquest do invisible i estimular-lo”.
Xavier de Torres exposarà el recull de pintures a l’oli que s’apleguen sota el títol “Crear és respirar”, del 25 de gener al 13 d’abril a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa.
Quin tipus de pintures es poden veure en aquesta exposició?
L’exposició consta d’una selecció de diverses pintures pintades a l’oli que, per damunt de tot, són sinceres i no volen manipular el visitant, sinó evocar-li múltiples sensacions i fer-lo gaudir. Fer aquesta tria ha estat una tasca complicada, perquè tinc una producció extensa, però estic content i satisfet amb el resultat final.
Totes elles han estat pintades en un mateix moment vital o en recullen uns quants?
En recullen una gran diversitat, tant de moments vitals com també de recerca i estudi.
Què vols transmetre als visitants?
Suposo que voldria apropar-los a un món —al meu propi món introspectiu— i saber què els fan sentir i pensar les meves pintures i si els poden arribar a estimular. Així que tinc la certesa que seran ells, els visitants, els que em transmetran coses a mi, més enllà de totes les interpretacions que es puguin fer de cada una de les meves obres
A banda de pintures, també tens una diversitat d’escultures, fetes amb pedra basàltica de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Què t’ofereix aquest material a l’hora de treballar?
El basalt cobreix el 70 % de la superfície terrestre i moltes civilitzacions l’han fet servir. M’agrada per la seva composició —a l’escala de Mohs, que analitza la duresa, es troba a 6,5 de 10— pels colors i per les formes. És molt plaent acaronar-lo i a mi m’apropa, amb respecte, prudència i romanticisme, a la Terra.
De quina manera entres en contacte amb el basalt?
Seria més exacte dir que el basalt, un dia, em va escollir a mi. És evident que les pedres parlen un llenguatge i unes et presenten les altres, hi fas amistat i t’hi acabes engrescant. Primer va arribar-me per mar, amb forma d’andesites basàltiques, i més tard i de manera contundent a través de la Garrotxa.
Amb quins altres materials has treballat?
A banda del basalt garrotxí també he fet servir bastant les pedres sorrenques i els marbres de Macael, que provenen d’Andalusia. En aquesta mostra hi ha un repertori de peces fetes amb aquests elements.
Hi ha un vincle entre les teves escultures i les teves pintures?
Vaig de les unes a les altres omplint-me d’algun tipus de consciència i coneixement. Són dos mons diferenciats, i és que la pedra requereix un esforç físic indispensable, però tenen el mateix potencial poètic. Per tant sí que crec que hi ha vincle que els uneix, i aquest sens dubte és la voluntat.
Has viscut i treballat en diverses ciutats del món però resideixes a la Garrotxa. Aquesta terra t’inspira en les teves creacions?
Totalment. Vaig néixer a Barcelona i he passat períodes llargs de temps en grans metròpolis, com Nova York, Califòrnia i Berlín, però no concebo la meva feina lluny de la natura. Necessito estar-hi en contacte per treballar i també per viure.
Per a tu crear sempre és sinònim de respirar?
Per a mi crear és una actitud vital que “respira” poèticament i metafòricament, i que viu si la fas viure. Tots els éssers humans tenim la capacitat de creació, és quelcom present i latent, només ens cal saber trobar aquest do invisible i estimular-lo per tal de materialitzar-lo.
Tens cap nou projecte en ment?
En tinc un que em fa especial il·lusió: l’exposició “El traductor de somnis”, que és una selecció de dibuixos del llibre que porta el mateix nom i que he anat fent al llarg de la meva vida, tant dels esquemes que han esdevingut les meves obres com d’altres fragments de realitats. A partir del 16 de març es podrà visitar a la Biblioteca Marià Vayreda.