Pep Garcia i Miràngels treballa des del 1992 en la recerca de músiques de tradició oral, amb més de 1.200 documents sonors enregistrats. Amb l’Albert Massip han promogut l’exposició sobre Peret Blanc de Beget (Arxiu Comarcal de la Garrotxa, fins al 18 de gener).

Per què una exposició dedicada a en Peret Blanc de Beget el 2018?

Vam inaugurar aquesta exposició el 2017 amb motiu del centenari del naixement d’en Pere Sala i Solé (1917-1993), el violinista, traginer i barber de Beget, que tanta importància ha tingut en la nostra música tradicional. L’exposició, la vam produir des dels festivals Ésdansa, de les Preses, i Càntut, de Cassà de la Selva. És una exposició pensada per ser itinerant, amb tota la senzillesa, però també prou atractiva perquè des de la seva inauguració hagi voltat arreu: Can Trona (Ésdansa), Cassà de la Selva (Festival Càntut), Camprodon (Centenari Peret Blanc), Barcelona (Festival Tradicionàrius), Girona (Casa de Cultura), Manresa (Fira Mediterrània), Bellver de Cerdanya (Festival Trama), Esterri d’Àneu (Dansàneu), i ara, des del 26 d’octubre, a Olot.

Per a les noves generacions: qui era en Peret Blanc de Beget?

En Peret de can Blanc de Beget ha estat un dels músics tradicionals més importants. Per diversos motius. De ben jove va aprendre del seu pare a tocar el violí i ben aviat ja va acompanyar-lo tocant en aplecs i festes. Traginer d’ofici, arrodonia el seu jornal fent de barber, pagès i, sobretot, de músic. Al llarg de la seva vida musical va formar duets amb altres músics, com en Salvi d’Oix, l’Enric de la Badosa, en Fonso de Lliurona, en Pere Anfruns… A partir del contacte amb Amadeu Rosell, a finals dels 70, va integrar-se a l’Orquestrina Tururut Bonaigua, fins al 1987. A les dècades dels vuitanta i noranta va ser tot un referent en la música tradicional catalana. Durant els darrers vint anys de la seva vida, diversos músics i col·lectors van enregistrar, difondre i tocar el seu repertori. Pocs mesos abans de la seva mort, encara vam poder gravar-li una trentena de peces al violí. Llavors ja vivia a Camprodon, a casa de la seva filla Miquela.

Qui eren els músics sense solfa, i quina era la seva funció?

Els “músics sense solfa” –o músics de tradició oral– eren acordionistes, flabiolaires, violinistes, grallers, sacaires… que no havien après música d’una manera acadèmica, però que feien de músics a aplecs, festes, matances de pocs, celebracions públiques i privades, a la plaça o a l’hostal. La seva funció era fer ballar la gent. Gairebé sempre combinaven la feina de músic amb altres, com les de sabater, barber, traginer, pagès… Penseu que la geografia d’en Peret Blanc començava a Beget, Rocabruna i la resta de l’Alta Garrotxa, però seguia pel Ripollès, la Garrotxa, l’Alt Empordà… i fins a Maçanet de Cabrenys! Com diu l’Artur Blasco, els músics tradicionals van ser “els últims joglars, en el sentit autèntic de la paraula”.

Quina herència n’ha quedat avui, de tot això?

En el cas d’en Peret Blanc, molta! Tenim les seves gravacions; més de vint treballs discogràfics editats de repertori seu, llibres, partitures… Des dels antics xotis i sardanes curtes del seu pare, l’Agustí, fins a les peces tradicionals; els valsos, pericons, boleros, tangos i pasdobles que tocaven les orquestres a Beget, sobretot La Principal de Tortellà i La Principal de Camprodon. Però és que va incorporar nous repertoris al llarg de tota la seva vida: d’en Fonso, d’en Roviretes, d’altres músics que tocaven amb ell, a Arsèguel o Camprodon, i fins i tot dels mateixos col·lectors (Rossell, Roure, Panxito, Blasco…). Ell va aconseguir l’estima artística i personal de tots els qui el vam conèixer i crec que és –encara avui– tot un referent per a la música d’arrel tradicional. Imprescindible per al violí tradicional. És molt important que les noves generacions el coneguin i que soni el seu repertori. En Peret Blanc era un bon músic i una persona molt generosa.