Pep Fargas és autor del text del llibre El tren d’Olot al pas del Gegant, de la col·lecció “El Gamarús”, que ha il·lustrat Albert Carrillo i que s’ha inspirat en el treball de recerca de batxillerat d’Aniol Sucarrats Costa titulat “Accident o sabotatge. El descarrilament del tren d’Olot del 1946”.
Què va significar per a la Garrotxa tenir un tren que la connectés amb la Selva i el Gironès?
Pep. El tren entre Olot i Girona va estar actiu només cinquanta-vuit anys, però va ser el principal mitjà de transport entre aquestes comarques, sobretot després de la Guerra Civil, perquè les comunicacions per carretera eren molt difícils. Als anys quaranta més de dues mil persones l’usaven cada dia.
Com van viure els viatgers d’aquell moment la seva supressió?
Pep. La suspensió del servei es va viure amb molta tristesa i amb una certa impotència davant un fet que es veia venir. Als anys seixanta el cotxe utilitari va imposar una nova manera de moure’s.
Hi ha una data per destacar: el descarrilament del 1946 al pas del Gegant.
Aniol. Sí, el diumenge 19 de maig del 1946, el GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí) va contractar un tren especial pel seu aplec anual a Sant Pelegrí de Cogolls, prop de les Planes d’Hostoles. En passar pel pas del Gegant, gairebé a Bescanó, el tren va desviar-se i va caure a les
aigües del riu Ter, que passa just a tocar. Afortunadament no va morir ningú, però sí que hi va haver ferits, algun de greu.
Va ser un accident o es va tractar d’un sabotatge?
Pep. Oficialment es va tractar d’un accident, però popularment, i especialment entre la gent que havia treballat al tren d’Olot, es deia que havia estat un sabotatge. La recerca de l’Aniol ha localitzat un seguit de documents i testimonis que asseguren aquesta teoria.
Amb quines fonts d’informació us heu basat per donar rellevància a aquesta afirmació?
Aniol. Vaig utilitzar diverses fonts. D’una banda, un telegrama xifrat, il·legible per qui no sabés la clau, que va enviar el governador civil en produir-se el descarrilament i on es parlava específicament de sabotatge. D’altra banda, vaig entrevistar els nets d’alguns protagonistes del
descarrilament: Jesús Bohigas, net del guardafrens del tren, i Ivan Bustamante, net d’un dels maquis que va participar en l’acció.
El còmic se situa en un context de postguerra que, evidentment, el defineix.
Aniol. Sí, el context és molt destacat per entendre el succés en si. De fet, queda plasmat a la premsa del moment, concretament al diari Los Sitios de Gerona, en el qual van intentar no fer-ne gaire ressò. Tot i ser un diari concretament de Girona, van deixar el descarrilament en segon pla i, en cap cas, es va parlar de la possibilitat que s’hagués tractat d’un sabotatge.
Pep. La trama del còmic s’inventa un motiu pel qual el tren del GEiEG va acabar sent el destinatari del sabotatge dels maquis. Un fet molt estrany perquè les seves accions eren molt selectives i mai contra la població civil.
El format de còmic us ajuda a acostar-vos als joves perquè coneguin episodis de la ciutat i la
comarca?
Pep. Aquesta ha estat i és la intenció de la col·lecció “El Gamarús”, és a dir, muntar una història fictícia sobre un escenari real per poder explicar una època poc coneguda del nostre passat.
Aniol. Tot i que en aquest cas la història i l’escenari són del tot reals.
Aquest és el número 6 de la col·lecció. Hi ha cap més projecte en ment?
Pep. No, aquest és el darrer còmic de la col·lecció, que va començar l’any 2006 amb El misteri de sant Esteve. Han passat dinou anys i, tot i que continua la necessitat de difondre la nostra història, es poden pensar altres maneres i altres formats per fer-ho.
I el tren a Olot tornarà algun dia?
Aniol i Pep. Tant de bo! Esperem que el projecte del Tren-Tram acabi sent una realitat.
