“Vaig fer-me actriu per atzar i he tingut una carrera professional de més de 45 anys excepcional”.
Marta Puig és una actriu olotina que ha destacat especialment en l’àmbit del teatre i que enguany rep les Ales a la Cultura com a reconeixement a la seva trajectòria professional.
Com vas reaccionar quan vas saber que rebries aquest guardó?
Quan em van donar la notícia em va fer molta il·lusió, perquè la veritat és que no m’ho hagués pensat mai. Rebre un premi sempre és motiu de molta alegria, i més encara si ve de part del lloc on tu has nascut i crescut.
En quin moment vas decidir que et volies guanyar la vida com a actriu?
De fet mai no vaig decidir que volia ser actriu, sinó que això va ser una qüestió de l’atzar. Jo estava fent una comèdia que va rebre el Premi Nacional de Teatre i allà algú va veure que em podia dedicar al teatre de manera professional. A partir d’aquella proposta totes les coses van venir rodades.
Quins records tens de la primera vegada que vas pujar a un escenari, a l’Orfeó?
Jo vaig entrar a l’Orfeó amb la meva àvia, a qui li agradava molt el món de la interpretació. Allà vaig començar a fer d’àngel mut a Els pastorets i, amb el temps, també vaig fer el paper de Sant Gabriel. I llavors ja van venir les peces de teatre infantil.
Després vas marxar a Màlaga i a Madrid. Què et va atreure d’aquestes dues ciutats?
La persona que es va fixar en mi i que hi va apostar era una dona que tenia un teatre escola a Màlaga. Així que amb vint anys me n’hi vaig anar. Al matí fèiem les classes teòriques i a la tarda trepitjàvem l’escenari. M’hi vaig estar tres anys, fins que vaig acabar els cursos d’Art Dramàtic, i llavors en Paco Martínez Soria em va proposar fer carrera a Madrid i m’hi vaig llançar de cap.
Has fet obres de teatre i també sèries de televisió. En quin àmbit t’has sentit més còmoda?
Jo soc clarament una dona de teatre, perquè les coses que passen a dalt d’un escenari són molt més intenses i l’escalf que et dona el públic i el contacte tan estret que s’hi estableix és impagable. Amb una càmera al davant les sensacions poden ser boniques però són molt més fredes.
Quin creus que ha estat el teu millor moment com a actriu?
He de confessar que he tingut una carrera professional excepcional i també peculiar, en el sentit que no he estat mai aturada i no he hagut de fer cap càsting. Això en aquest món és quasi impossible, i els amics que tinc que es dediquen a la interpretació i també el meu marit em diuen que dec ser extraterrestre, perquè aquesta sort no és normal. És clar que també he passat els meus mals moments, però han predominat de llarg els bons, perquè he pogut treballar amb els millors. Per exemple tinc un gran record de la Julia i la Irene Gutiérrez Caba i de l’Albert Closas i la seva companyia
Quan decideixes retirar-te?
No sé el moment en concret, suposo que quan vaig adonar-me que tot plegat ja em començava a fer més mandra que il·lusió. Llavors vaig pensar que era l’ocasió de marxar de la professió, tot i que sempre hi ha una petita porta oberta. Quan em fan propostes encara continuo dient que sí, tot i que quan m’ho rumio una mica és quan em surt el no.
Has tornat a l’Orfeó per dirigir obres i per transmetre els coneixements que has adquirit al llarg de tota la teva carrera. Què t’aporta aquesta faceta?
Les persones a qui dirigeixo m’aporten estima, empenta, ganes, il·lusió… Però jo també m’hi enrabio molt, perquè voldria que es dediquessin íntegrament a la interpretació i he de ser més conscient que la majoria d’ells estudien o tenen altres feines o potser no volen passar de ser amateurs, i és lògic que no posin el teatre al centre de tot.
Què ha de tenir en compte algú que vulgui ser actor?
Per a mi fa falta ser constant, treballar dur i posar-hi molt d’amor, perquè fer teatre és produir cultura, que no és una cosa gens banal, sinó una eina de primera necessitat.
