“Al llibre desmentim la idea que a Olot no hi ha tradició musical”.
Entrevista a Josep Pujol, Laura Pallàs, Joan Gay i Anna Costal, autors de Solfes, pianos i cornamuses, el llibre sobre els cent anys de l’Escola Municipal de Música d’Olot.
Per què el títol Solfes, pianos i cornamuses?
El títol sintetitza en tres imatges la història dels cent anys de l’Escola Municipal de Música d’Olot: va obrir les portes el 1918 amb la idea que els músics havien de saber solfeig per llegir les partitures; el piano és l’únic instrument que s’hi ha estudiat des del primer dia i fins avui. I al segle XXI, l’Escola ha incorporat altres músiques, com la tradicional, i n’ha fet un senyal d’identitat.
Com ha estat el treball d’investigació que us ha permès escriure el llibre?
Vam guanyar la Beca Ernest Lluch de Ciències Socials i Humanes la tardor del 2018, i la tardor del 2019 presentem el llibre. Podeu imaginar la intensitat de treball! Tanmateix, cal tenir en compte que som quatre musicòlegs avesats a treballar en equip i, per tant, hem fet una recerca molt concentrada en el temps però alhora molt productiva. Les fonts principals han estat documents de diferents arxius, premsa local, bibliografia i la memòria oral recollida en diverses entrevistes.
Quins han estat els moments més crítics pels quals ha passat l’Escola en aquests cent anys?
Moments crítics? Als anys vint ja la volien suprimir, un dels seus directors va anar a la presó i a l’exili, ha superat una guerra, una postguerra i durant dècades s’han fet classes en les condicions més pèssimes: fred, soroll, pudors… A partir d’aquí, us podeu imaginar que l’obertura de la nova Escola a l’emplaçament actual va ser tota una altra història. Si en voleu més, us animem a descobrir-ne els detalls al llibre!
Com s’ha relacionat al llarg dels anys l’ensenyament públic de la música amb el que es feia en altres centres privats de la ciutat?
És sorprenent observar que molts professors de l’Escola, i en diferents èpoques, han compaginat l’ensenyament públic amb les classes particulars. També hi ha hagut col·laboracions i vincles amb altres entitats, com ara l’Orfeó Popular Olotí.
Dins les tendències actuals de la pedagogia musical, on se situa l’Escola de Música d’Olot actualment?
Com moltes altres escoles de música, els darrers vint anys s’ha hagut d’adaptar a una nova realitat social. Ara l’objectiu és combinar uns estudis professionalitzadors amb la funció de proporcionar la possibilitat de fer música plegats, per això es potencien els conjunts instrumentals i vocals.
En diferents moments de la seva història s’ha criticat la manca d’afició musical a Olot. Fins a quin punt és cert?
Un dels tòpics més repetits al llarg de l’últim segle és la manca de tradició musical a Olot, sobretot en comparació amb les arts plàstiques. Ens atrevim a dir que al nostre llibre hem desmentit completament aquesta idea.
Els ensenyaments de l’Escola han estat considerats un luxe elitista en alguns moments de la seva trajectòria. Ha canviat aquesta percepció?
Podem constatar que la voluntat dels darrers equips directius i de l’Ajuntament és precisament la contrària, que tothom hi pugui tenir accés. És ben lògic que sigui així, essent un servei públic. Hi ha diversos projectes i iniciatives en marxa que demostren que no es tracta només d’una idea, sinó d’una manera de fer
Heu estudiat el passat de l’Escola, però us atreviu també amb el futur? Quines són les perspectives d’una escola com aquesta?
Som del parer que cada present, que cada generació, ha de repensar el seu model d’escola, amb uns objectius renovats, i una funció i una relació amb la ciutat que estiguin en sintonia amb la demanda social. Tenint clara aquesta perspectiva, hi ha Escola per a cent anys més!