“El meu avi va arribar a ser molt conegut a l’estranger. Encara ara hi ha gent que ve de ben lluny a gaudir de l’obra de l’Ignasi Buxó!”

Jordi Francés ha treballat al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya durant bona part de la seva vida. És el net d’Ignasi Buxó, a qui no va conèixer mai però a qui a través de la seva producció artística ha admirat sempre.

A l’Ignasi Buxó sempre li va agradar treballar amb la família, no?

Sí, amb en Jeroni, el seu germà, feien imatges religioses amb fang, que anaven colant amb un sistema de basses —era un procés llarg i complex— fins que el material era ben fi. Però l’Església els va dir que aquells sants no podien ser beneïts, perquè no eren elaborats ni amb pasta ni amb guix. En Jeroni, doncs, va posar-se a fer plats i olles, i el meu avi, amb l’ajuda de les seves tres filles, va optar per una altra via.

En què es va embarcar?

Va començar a fer escultures de pagesos. Eren de fang i buides per dins. A algunes se’ls obria el cap per guardar-hi tabac o anissos i n’hi havia d’altres que aguantaven una cistella amb una mica de licor. També es va posar a fabricar caps de mida natural que servien com a maniquins per a barretines, boines i barrets.

De nou, el fang com a matèria primera.

Sí, a casa encara conservem aquell forn de llenya. La cuita de les peces era un procés complicat: es posaven totes a dins i es feia una mena de tancament ben hermètic amb cendra pastada i pedres. Costava tot un dia que el foc aconseguís la temperatura idònia i depenia de la llenya que es feia servir. Amb una espiera s’anava controlant i quan les figures estaven cuites es deixaven refredar a dins durant una setmana. Llavors és quan venia la gran sorpresa: saber si tot havia sortit bé o no. Hi havia la feina d’un parell de mesos a cada fornada!

Però aquelles figures tampoc no van ser una bona opció amb l’esclat de la Guerra Civil.

Aquelles peces tan vinculades al món de la pagesia i al catalanisme, perquè moltes vegades duien la senyera incorporada, no van ser ben rebudes i va caldre reinventar-se de nou. Així que va posar-se a fer toreros. I més endavant va ampliar el mercat, fent persones de raça negra o d’ètnia gitana, per exemple.

Amb qui s’inspirava per fer els personatges?

Realment hagués hagut de pagar algun model però ell es va buscar la vida. Anava al port de Barcelona quan arribaven els vaixells i mentre les persones descarregaven el carbó i la llenya els anava dibuixant. Moltes altres les havia retratat a casa seva: com que sempre tenia les portes obertes no era estrany que la gent forana s’hi aturés i ell els oferís quedar-s’hi a menjar, moment que aprofitava per agafar llapis i paper.

Amb aquestes figures va tenir l’oportunitat de vendre a l’exterior?

Sí, ell enviava les figures amb vaixell, a Cuba per exemple, i un contacte que tenia allà s’encarregava de vendre-les. Realment el meu avi va arribar a ser molt conegut a l’estranger, diria que molt més que aquí. Encara ara hi ha gent que ve de ben lluny a casa meva, on guardem infinitat de quadres, dibuixos i peces, a gaudir de l’obra de l’Ignasi Buxó!

N’hi ha una que crida molt l’atenció, no?

El meu avi va fer un santcrist de mida natural. Primer es va posar al cementiri d’Olot, però en començar la guerra, tement que es malmetés, l’Ajuntament li va proposar que se l’emportés a casa. En aquella època ell acollia els caps tant del bàndol nacional com del republicà a menjar i perquè no ho veiessin va decidir enterrar el santcrist a l’hort: 1,80 m de llarg, amb els braços ben oberts i amb un metre de terra al damunt on hi creixien patates i tomates! Acabada la guerra el van desenterrar i va estar-se a l’entrada de casa —feia molta impressió!—, fins que amb la meva dona vam decidir fer-li fer una creu per penjar-lo. El vam transportar des de la botiga, que era a l’altra punta d’on vivíem, a mans. Sort que ens hi vam posar de nit i ningú no es va poder riure gaire de nosaltres!