Domènec Moli ha estat sempre vinculat al món dels llibres, i ara n’ha publicat un, titulat Miquel Plana, bibliòfil, com a homenatge al seu gran amic.

Com us vau conèixer amb en Miquel Plana?

Tots dos veníem del món de la impremta i a més, durant els anys de la dictadura, formàvem part de col·lectius que es dedicaven a enganxar cartells com a  acte de rebel·lió i per demanar la llibertat. En Miquel, de fet, va començar fent cartells i més endavant va aprofundir en els gravats, primerament a la impremta d’en Josep Congost, un poeta olotí que el va influenciar enormement, i cap als anys setanta, al seu propi taller, al barri del Morrot. En aquells moments va ser quan em va demanar si li podria fer un text per a un llibre, que es va vendre molt bé, i aquella publicació va portar-ne tot un reguitzell.

Se’l considera un bibliòfil. Què engloba aquest concepte?

Els bibliòfils són els que es dediquen a editar llibres amb una idea renaixentista, és a dir, buscant l’obra perfecta. I això vol dir que tots els elements que en formen part —text, il·lustracions, disseny, paper, tinta, tipografia— han de ser de màxim nivell. En Miquel Plana va tenir dos antecessors en què emmirallar-se: Lluís Jou i Ramon Miquel Pla. Tant l’un com l’altre van realitzar una obra basada en la bibliofília, com també va fer ell. Des de la
seva mort, a Catalunya, no hi ha hagut cap més figura com la seva.

Com el definiries, en Miquel?

Professionalment era un home amb un rigor extraordinari, honrat a l’hora de vendre perquè no inflava els preus i un treballador nat. Treballava tots els dies de l’any, les hores que fes falta, i només es permetia parar durant un mes, a l’estiu, que aprofitava per viatjar amb la seva família a destinacions exòtiques. Sempre en venia carregat amb escombres: en feia col·lecció. Com a persona era amic de tothom: col·laboradors, proveïdors, dissenyadors… No m’he trobat mai ningú que me n’hagi dit res negatiu. El que sí que tenia és que feia honor al seu segon cognom, Corcó: quan alguna cosa li ballava pel cap no parava fins que l’aconseguia!

Què et va motivar a escriure aquest llibre?

Ja feia temps que tenia la sensació que jo a en Miquel li devia alguna cosa, perquè fent-me fer els textos que em demanava per a les seves publicacions m’havia fet gaudir molt. Com que jo tenia molta informació recopilada però em faltava ordenar-la vaig aprofitar el calorós estiu del 2023 per fer-ho. Ha estat la meva manera de retre-li un homenatge, perquè penso que no som prou conscients de la figura tan rellevant que hem tingut tan a prop. Potser no va ser suficientment reconegut però sí molt prolífic. Més de 150 obres ho avalen! I penso que ho va fer molt bé, començant per la base, amb els artistes olotins, amb qui agafar experiència era més fàcil per la proximitat. Llavors ja es va engrescar amb artistes de la província de Girona i, més endavant, de Barcelona. Va fer molts contactes i va aconseguir textos d’escriptors de renom, com Josep Pla, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol, entre tants altres. I encara més endavant va arribar a Madrid i a París, dos llocs que el van tractar com el que realment era: un autèntic geni.

De tota la producció d’en Miquel Plana hi ha alguna publicació que sigui la teva preferida?

Sincerament no m’havia plantejat mai aquesta pregunta i m’adono que és molt difícil contestar-la. Les que feia de manera coral, com Barcelona o En defensa de la lletra, les trobo magistrals, perquè sé el que comporta, ben bé entre quatre i cinc anys de feina. Però totes, d’alguna manera, tenen alguna
cosa que les fa ser especials. El que sí que tinc clar és que no em desprendria mai d’El tòrcul i les lletres, una col·lecció de catorze exemplars sobre catorze maneres d’editar llibres.