Àlvar Borrell és professor, dansaire, músic i activista per la cultura popular i tradicional.

On cal buscar els orígens del Xai Be?

Es tracta d’una dansa de pastors que ja es feia a Olot a finals de segle XV.

Quin pes històric té en el món de la dansa?

És d’una de les danses més antigues del país amb cap rèplica similar enlloc. En algun document es defineix com una meravella, però no hi ha descripcions exactes de com era la coreografia originalment. De fet no sabem si el ball era sempre igual o si s’improvisava cada cop. Per aquesta falta de referències els folkloristes l’han trobat poc interessant, com un entremès anecdòtic.

Què simbolitza aquest ball?

És una celebració lligada a la Pasqua i a la fi de la Quaresma, així que representa un moment distès, m’atreviria a dir que esbojarrat, perquè s’acabaven les penitències: es podia tornar a menjar carn, a beure i a ballar. Segons sembla, els molsuts, que era el nom que rebien els pastors que feien el ball, voltaven fent sonar els bastons i es desafiaven per veure qui feia els moviments més atrevits. Això buscava sorprendre el públic per, després, fer un recapte de diners i de confits.

Té una data i un lloc fix per ballar-se?

Se celebrava cada any durant la processó del Dissabte de Glòria, per Setmana Santa, pel centre d’Olot. Inicialment els pastors seguien la processó amb un xai mentre feien el recapte. Un cop s’arribava al final de la processó el menjar es repartia entre els assistents. Quan el vam recuperar ja no existia la processó, així que ens vam inventar una cercavila que acabava a la plaça Major, on fem el ball final.

Quan i per què decidiu recuperar-lo des de l’Esbart Olot?

El 2006 l’Àngel Girona ens ho proposa i ens dona la partitura i la poca documentació que es conservava. L’Esbart sempre ha respost positivament a qualsevol aportació que pugui fer a la cultura local, així que ens hi vam tirar de cap. A més, a diferència de quan vam fer la recuperació del Ball Pla, del qual es conservava perfectament la melodia i la coreografia i es mantenia el context de la festa, en aquest cas calia recuperar-ho tot de zero. Per tant era tot un repte.

Ha estat una tasca fàcil o us heu trobat amb complicacions?

Sabíem com era la melodia que tocava el flabiolaire que acompanyava els dansaires, així com el vestuari que duien. Per fer la coreografia no teníem gaires pistes, així que vam decidir prendre’ns-ho com un joc i anar provant moviments, que és el que feien els balladors originalment segles enrere. El problema principal va ser crear el context: com es converteix una cosa que no existia en una festa de la qual els olotins se sentin partícips?

Què és el més important que han de tenir en compte els balladors que l’executin?

Cal estar concentrat per no perdre el ritme i alhora que els bastons no caiguin o que ningú no prengui mal: es tracta d’una dansa que conté llançaments i moviments arriscats amb els pals, com quan s’aixeca un dels molsuts per sobre de les espatlles de la resta.

Creus que la població té prou coneixement d’aquest ball?

Tot i que ja quasi fa vint anys que el ballem, no podem dir que estigui arrelat ni que els olotins se’l sentin com a propi. A més, d’ençà de la COVID, l’estat de salut de l’Esbart ha empitjorat i el ball se n’ha ressentit: del muntatge de quatre danses i una vintena de dansaires que oferíem, els dos últims anys només hem pogut preparar una coreografia amb vuit balladors i sense els nens i nenes de l’escola de dansa.

De quina manera se’l podria fer més quotidià?

Crec que s’hauria de convertir en un esdeveniment més social. Potser ens hi ha faltat un sopar popular o crear material per a les escoles. El que està clar és que ara mateix, abans d’això, hauríem de recuperar la salut de l’Esbart. Així que si us interessa la dansa i la cultura del país, ja ho sabeu!