Àlex Nogué és un artista garrotxí i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona que exposa una selecció de fotos, dibuixos i vídeos sota el títol “Dibuixar un arbre” al Museu de la Garrotxa.
Què hi trobarà el visitant, a l’exposició?
És una mostra que es pot considerar una antologia, perquè recull peces de diferents èpoques —el ventall d’elaboració va des del 2006 fins al 2020— i també de diferents formats, ja que s’hi poden trobar treballs sobre fotografies pintades i manipulades i també altres treballs sobre paper. Les obres de més alçada, de sis o set metres i que no ha estat possible instal·lar-les al Museu, es poden veure en uns vídeos que es projecten a la sala. Hi ha un fil conductor: els arbres.
De quina manera recomanes que siguin mirades les diferents peces que la componen?
Com qualsevol exposició d’art contemporani penso que hi ha d’haver una actitud receptiva per part del visitant. Més que preguntar-se què vol dir el que té al seu davant, com si fos un jeroglífic que s’hagués de desxifrar i només tingués una única resposta certa, és interessant que cadascú es deixi portar per la seva percepció particular. Així les interpretacions poden ser múltiples i diverses! El que sí que he de dir és que és una exposició silenciosa, molt neta, amb molt de blanc, minimalista, poc invasiva i que convida a ser mirada amb calma i tranquil·litat.
Què té per a tu la natura que la faci tan especial?
Segurament és perquè vaig néixer als Hostalets d’en Bas i ja durant la meva infantesa i adolescència me’n vaig impregnar molt, de la natura. Una cosa que em tenia fascinat era quan venien els pintors a pintar alguns dels paisatges tan meravellosos de la Vall. Jo no dubtava a posar-me al seu costat amb els meus estris i els copiava. Com que a casa la meva mare pintava molt, i tot i que no s’hi havia dedicat mai professionalment ho feia molt bé, jo ja tenia una mica de base. En Lluís Carbonell i en Juli Bataller van ser uns grans referents per a mi, uns autèntics mestres. I de tota la immensitat que m’oferia el que tenia al meu davant des de sempre em vaig decantar pels arbres.
Per què aquest protagonisme de l’arbre?
Trobo molt interessant l’analogia que hi ha entre els arbres i els éssers humans, és com si els primers fossin una metàfora dels segons. Cada arbre és diferent —n’hi ha de torts, de rectes, d’alts, de baixos, de frondosos, d’escarransits…—, creix en funció del seu hàbitat i també de les circumstàncies que li han tocat viure, acostuma a establir-se on hi ha altres elements de la seva espècie.. I el mateix ens passa a les persones.
L’atracció és només pels arbres que es poden trobar al bosc?
No, ni de bon tros! Els arbres que són a la ciutat també em desperten molta curiositat. Són un testimoni callat de la vida que passa al seu voltant. Nosaltres anem transitant pel seu davant, generació rere generació. Si poguessin parlar ens podrien explicar tantes i tantes coses…
Aquesta exposició està volgudament vinculada a la col·lecció permanent del Museu. Amb quina finalitat?
És una manera de destacar la importància que té el paisatge a la comarca on vivim i que tan ben recollit queda al Museu. És com donar una continuïtat a allò que molts altres abans que jo van iniciar.
Dibuixar un arbre també és un llibre. Què s’hi pot trobar que complementi l’exposició?
Aquest llibre es va editar el 2013, per part de l’Editorial Comanegra, i recull vuit treballs de dimensions grans, tant pel que fa a l’espai com al temps, i cada un d’ells està acompanyat de reflexions que aborden el procés de creació artística i el meu pensament sobre quin ha sigut aquest procés de creació. És un corpus teòric construït des de la pràctica i, de fet, és el que ha servit de base per muntar aquesta exposició.
