Sis acròbates intenten mantenir-se en un estat de desequilibri permanent.
Agrupen els cossos, s’enganxen pels braços i les cames, busquen formes curioses, procuren tendir cap a la inestabilitat. Ho intenten, fracassen, i tornen a començar. Els cicles es repeteixen. Proven d’arribar encara més lluny, de fer-ho encara més complex, de fer-ho més estrany potser… Es beneficien dels obstacles. Usen les seves capacitats per transformar-los i apropiar-se’n. Tota pretensió de conservar una estabilitat es il·lusòria. L’única cosa permanent és el canvi. Pels acròbates de Rare birds no es tracta d’assolir el punt d’equilibri ni de crear figures, sinó de buscar una evolució del moviment. Transformar-se constantment, cercar formes d’expressivitat que no tinguin res a veure amb l’espectacularitat.
L’acròbata es un ésser que s’adapta. No li importa guanyar o perdre, sinó perdurar. En certa manera, seguir jugant.
