El dia 29 d’abril és el Dia Internacional de la Dansa. Aquesta setmana ho celebrem amb les funcions del projecte  Mapadeball i amb l’espectacle Rèquiem nocturn. Totes dues propostes tenen al capdavant el coreògraf Pere Faura.
Pere Faura és artista escènic, performer, director teatral i coreògraf a qui agrada combinar els diferents elements de l’engranatge teatral com un discjòquei escènic a la recerca de còctels multidisciplinaris que generin nous significats i que provoquin emoció i reflexió al públic assistent.
Al Plafó d’abril vam publicar una entrevista reduïda que avui us deixem sencera. 

Ets el coreògraf de l’edició d’enguany de Mapadeball, que, entre altres ciutats, es representarà a Olot amb alumnat de 2n d’ESO. Què vols transmetre amb aquesta peça?
L’encàrrec de Mapadeball és una idea meravellosa alhora que difícil. El traspàs de la dansa no funciona a través de partitures, sinó de persones. Aprenem a ballar perquè algú altre ens n’ensenya. En aquest sentit, Mapadeball és un projecte molt interessant perquè proposa una altra manera de relacionar-nos amb conceptes com aprenentatge, traspàs, interpretació o autoria. Jo m’he inventat una coreografia, que he plasmat en un PDF, la qual he explicat també a unes ballarines/conductores, que finalment seran les encarregades, conjuntament amb els mestres i professors, de traspassar als alumnes participants.
És una mena de gran joc del telèfon que permet que diferents alumnes de diferents edats i de diferents ciutats puguin tenir l’experiència de defensar una coreografia i de ballar-la davant d’un públic. Una coreografia que en teoria hauria de ser la mateixa però que estic convençut que no n’hi haurà dues d’iguals. I aquesta és la gran riquesa de la dansa i que a mi em dona tanta marxa.
Per crear aquesta coreografia he utilitzat materials, idees o conceptes que ja havia treballat en processos o en peces meves anteriors i els he dividit en cinc actes: des del ball de lletres del primer acte, on els participants aniran ballant i coreografiant paraules, fins a l’estol d’ocells o el banc de peixos final, en què veurem els alumnes ballant tots junts els seus propis moviments. La peça és un viatge que va de la paraula al moviment; del text a la música; d’allò concret a allò abstracte; d’allò que copiem i compartim a allò que és més únic i personal.

Què creus que és bàsic per apropar la dansa als joves?
Penso que cal entendre que l’ensenyament de la dansa és una carrera de fons. No podem esperar que les deu sessions de Mapadeball funcionin de la mateixa manera que les dues sessions setmanals que tenen d’educació física durant tot l’any.
Hi ha molts tipus de dansa i estaria molt bé que els coneguessin tots. Per exemple, quan jo anava a l’escola recordo haver practicat futbol, bàsquet, handbol, rugbi, hoquei, voleibol i no sé quantes proves diferents d’atletisme. En canvi no vam fer sardanes, ball de bastons, balls de saló, hip-hop o jazz.
Hem de deixar d’entendre l’educació física com educació esportiva, que tot i que té coses positives també educa en la competitivitat d’uns que guanyen i uns altres que perden. Amb la dansa es pot fer el mateix exercici físic que amb l’esport, guanyar una consciència corporal molt més alta i tenir una estimulació de la imaginació i un treball en grup sense fomentar la competitivitat.
I no només hi ha una manera de ballar, sinó que n’hi ha moltes, per no dir que aquestes són infinites. Tothom que té un cos, sigui com sigui aquest cos, pot ballar. I la música és el seu gran aliat. Tots els joves tenen la seva música preferida i és tan fàcil com donar-los eines perquè trobin, mentre gaudeixen, la seva manera de ballar-la.

En general consideres que és un col·lectiu a qui agrada ballar o que hi mostra reticències?
Primer de tot crec que cal entendre que els joves no són un “col·lectiu” homogeni format per individus similars. Els joves poden ser tan diferents com ho són els adults. Per tant n’hi haurà a qui els agradi ballar i n’hi haurà que no. Llavors cal trobar l’equilibri entre la invitació a fer-ho i l’obligació per tal que ho provin. Jo no soc gaire fan d’estratègies de “dansificació” dels joves. Si no els agrada ballar, que no ballin. Però a la dansa s’hi poden apropar de maneres diferents: ja sigui fent d’espectadors i analitzant-la (com ho fan quan veuen una pel·lícula), escrivint-ne una crítica, creant-ne la música o dissenyant-ne el vestuari, entre d’altres.

I per al professorat, en quin sentit esdevé una eina educativa?
Jo crec que per al professorat les eines de la dansa poden ser molt útils i poderoses si es dominen bé. Per a mi el que és un crim contranatura és tenir els alumnes asseguts en un pupitre mirant endavant durant tota la primària, la secundària, el batxillerat i la universitat. Quants anys són en total? Una burrada! I no estem fets per estar quiets tantes hores. Estar quiet és sinònim d’estar mort. És qui es mou qui està viu. I el que molts professors no saben és que els processos d’aprenentatge amb una implicació més activa del cos en moviment acostumen a ser molt més profunds i a tenir un millor resultat de retenció i memorització de continguts. Per tant incloure eines de dansa en l’acció educativa tindria només avantatges. Llàstima que molta gent encara ho desconeix.

Així doncs, penses que el binomi cultura-educació sempre pot donar bons resultats?
Sempre. Més que res és que una cosa va amb l’altra, pensar-les per separat és no entendre la dimensió completa ni de l’una ni de l’altra.

La teva relació amb Olot ve de lluny, en concret a través del Sismògraf. Per a u artista com tu què suposa formar part d’aquest festival?
El Sismògraf és un superfestival que ha sabut mutar, transformar-se i fer-se gran o petit segons el moment i el context. Però ha aconseguit mantenir-se en el temps, i és, en part, gràcies a ell que Olot gaudeix d’un públic avesat a veure dansa i expert a l’hora de gaudir-ne, cosa que passa a molt poques ciutats de Catalunya. Actuar a Olot sempre és una festa de comunió amb el públic. I això és una meravella. Tant de bo moltes més ciutats de Catalunya seguissin l’exemple d’Olot.

Amb Motiu del Dia de la Dansa també actuaràs a la ciutat amb un altre espectacle: Rèquiem nocturn. La mort pot ser sinònim de festa i bellesa?
I tant! Vivim d’esquena a la mort. Tota la societat està dissenyada per a qui és jove, bell, sa, actiu i productiu. I marginem tot aquell que és vell, lleig, malalt i poc productiu. Això també fa que no sapiguem gestionar els fracassos, els adeus, els nos, els finals de les relacions, els rebutjos, la soledat, etc. Si aprenguéssim a acceptar millor totes les petites morts que succeeixen durant la vida, afrontaríem millor el moment de la mort final. Rèquiem nocturn vol ser una festa per celebrar de manera alegra i bonica totes aquestes morts que vivim durant la vida.

I si haguessis de definir la dansa amb quines paraules ho faries?
La dansa és un conjunt format per moltes coses i algunes no tenen perquè tenir a veure amb el fet de ballar. La dansa és un espectacle escènic de cossos en moviment, però també és uns alumnes de secundària creant una coreografia per al final de curs, una classe histriònica de zumba, unes iaies simpàtiques fent aiguagim, la cua de gent en forma de serp que es forma a l’aeroport abans de mostrar la targeta d’embarcament o la bossa de plàstic volant al vent d’American Beauty. La dansa és l’expressió de mirar-se el món de manera coreogràfica.