Univers NyamNyam: 8.000 anys després
INERT?, Carboni 14 i Siempre siempre són propostes resultants de l’univers creatiu de “8.000 anys després”, el cos de treball desenvolupat per nyamnyam des del 2018.
“8.000 anys després” sorgeix de l’interès per indagar en l’inici de l’agricultura com un punt d’inflexió que va definir el rumb de la humanitat. Així la investigació sorgeix de les contradiccions ja plasmades en els camps de l’antropologia o de la història que qüestionen lectures lineals per explicar el desenvolupament lligat a l’agricultura i demostren que hi havia pràctiques molt diferents que succeïen en paral·lel. Així mateix, Claude-Lévi Strauss, als anys noranta, es preguntava: “Is there only one way of evolution?” (1) A partir d’aquest interrogant s’exploren diversos exemples de la prehistòria on es desmenteix la unió entre agricultura, el sedentarisme resultant i que això fos la causa directa de, per exemple, l’aparició de la ceràmica com a manifestació “cultural”. Pobles com els JōMON (de l’edat de pedra al Japó), pescadors i recol·lectors nòmades van desenvolupar ceràmiques que daten del segle XIV aC, amb una tècnica elaborada que feia servir cordes trenades i sense trenar, així com branques d’arbres per fer impressions sobre l’argila humida.
Fent referència a les diferents maneres de desenvolupament que ocorrien en simultani —de les quals parlava Lévi Strauss— sembla ser que aquests pobles coneixien “l’agricultura” que estarien desenvolupant altres pobles, però que no van tenir ni la necessitat ni les ganes de portar-la a terme. Per què? Hagués estat possible seguir fent una certa horticultura o agroforesteria sense donar pas a l’agricultura —extensiva— que ha arribat als nostres dies?
Aquí és quan entra l’especulació com a eina fonamental de la proposta. I per generar aquestes possibles hipòtesis, ens hem basat en la investigació que hem realitzant en diversos llocs, posant el focus sobretot a Colòmbia, on vam estar-nos-hi durant cinc mesos. El treball es va basar a conèixer, aprendre, conversar i documentar comunitats on s’hagi pogut mantenir, o més que això, que s’estigui en vies de recuperació, de pràctiques que signifiquen una alternativa al camí que es va agafar fa 8.000 anys.
A Colòmbia vam descobrir la minga, que va donar llum a la nostra investigació. La minga (2) és en si mateixa una eina, un context i un acte performatiu. És una pràctica cultural ancestral amb esperit solidari i de complementarietat; és un espai de trobada, de coneixement i de reconeixement a través del treball col·laboratiu amb tota la comunitat. És anomenada d’aquesta manera per diverses comunitats indígenes i camperoles dels Andes, però amb altres noms i formes podem entendre que també passa a territoris més propers. S’entén l’acció compartida com una possibilitat creadora, però, a més, com quelcom necessari per a una connexió veritable amb el territori i amb aquell —humà i no humà— que l’habita.
Entendre aquesta connexió amb el territori o amb el context que ens acull, i la relació entre el que suposadament és humà i no humà, ens va donar peu a convidar l’artista Carme Torrent i la sociòloga Blanca Callén per seguir investigant juntes. Ens vam centrar a copsar el que és visible, i a vegades invisible, a cada lloc on treballem. Així vam començar a realitzar una arqueologia força mundana d’objectes i de relats a cada context on despleguem el projecte. Un modus operandi bastant centrat en la minga, realitzant sovint aquest treball en format de taller participatiu —anomenat Carboni 14— i que amalgama objectes i relats de persones que sovint són les més invisibles. Obrir magatzems dels llocs que visitem, escoltar les històries dels objectes, inventar-ne d’altres de possibles amb qui habitem l’espai i crear una instal·lació performativa anomenada INERT?, la qual se centra en la nostra relació amb aquests objectes considerats inerts o sense vida. I si aquesta distinció entre subjectes i objectes només fos una ficció per justificar la jerarquia d’humans sobre no humans? Com ens podem relacionar de maneres més horitzontals amb els objectes, que estan considerats inerts?
El cos del treball de “8.000 anys després” també s’ha formalitzat a través d’una pràctica corpòria de recerca en col·laboració amb Carme Torrent. L’hem anomenat Siempre siempre i busca explorar i habitar momentàniament aquests interrogants per obrir possibles temporalitats, ritmes, escales, espais, relacions i afectacions mútues amb els objectes que cohabiten l’escena i amb els quals formem els nostres ecosistemes més immediats. Aquesta pràctica s’ha desenvolupat en col·laboració amb Carolina Campos, Pedro Pineda, Gemma Planell i Anna Rovira, i es va estrenar al Sismògraf 2021.
- Claude-Lévi Strauss. Todos somos caníbales. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
- Arturo Escobar. Una minga para el postdesarrollo: lugar, medio ambiente y movimientos sociales en las transformaciones globales. Ed. Desde Abajo.
- Fragment del text de Paola Molina Nichols, dins del seu treball per al màster, “Estudios interdisciplinarios del desarrollo”. Universitat del Cauca, Colòmbia.
Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez són nyamnyam. Unint les seves formacions i deformacions en diverses disciplines, el seu treball té com a objectiu promoure la creació, la difracció i l’intercanvi de coneixement a través d’estratègies d’interacció en cada context (g)local en el qual treballen. En aquesta cruïlla entre arts en viu, arts visuals, pensament crític i pedagogies, el treball de nyamnyam es mou entre la creació de projectes i la curadoria entesa com a espai transdisciplinar de relació i disrupció. Així organismes —humans i no humans—, sistemes, ambients i contextos interaccionen i friccionen amb la visió estandarditzada de la mercantilització de la cultura. Han desenvolupat les seves pràctiques en diversitat de contextos i geografies, i després de vuit anys d’activitat al seu espai de Barcelona, el 2020 es van traslladar a Mieres, a la Garrotxa. Allà habiten aquest context de creació, d’acció i de pensament.