El músic olotí Constan Fernández presenta el seu primer disc en solitari, L’abric de set hiverns (13 de gener, 19 h, església de Sant Francesc), i enceta així una nova etapa.
Fins avui has passat per diverses bandes i has format part de molts projectes musicals.
La meva primera banda oficial, amb cara i ulls, va ser La Bander, i n’era el guitarrista. Durant un temps ho vaig compaginar amb Confidente, on tocava i cantava, a més de fer els temes. Llavors vaig entrar en un grup de Girona, els Hoy No es Sábado, com a segon guitarra. Durant un temps vaig estar tocant en tots tres grups simultàniament. Després de la dissolució dels grups i de no tenir res en perspectiva, vaig començar a compondre alguns temes sense cap objectiu concret, que finalment es va materialitzar en el grup Pols. També he tocat en la gira d’un espectacle infantil de Cirquet Confetti, he participat en tres concerts amb el grup de mantres Karuna, fa vuit anys que formo part de la coral Tutti Quanti d’Olot i he participat en el cor a la darrera gira de Lídia Pujol a l’espectacle Iter Luminis.
Com i per què et decideixes a fer el salt en solitari?
El grup Pols, per un cúmul de diverses circumstàncies, es va dissoldre i vaig prendre la decisió de tirar endavant jo sol. Em vaig adonar que als grups els costa molt de mantenir l’energia i la continuïtat. Si volia tocar m’havia de demostrar a mi mateix que podia fer-ho sol i ser autosuficient.
Parles del “tancament d’un cicle”.
Des d’un punt de vista vital i musical, aquests últims set anys han estat segurament els més importants a la meva vida. Una època de creixement a tots nivells que aquest disc reflecteix. Necessitava deixar-ne constància i tancar el cercle per començar una nova etapa.
Parla’ns del disc. Què hi trobarem?
Hi trobareu un recull de tretze cançons en ordre cronològic d’acord amb la seva composició que marquen un itinerari emocional i introspectiu. Des de la pèrdua i el qüestionament existencial com a punt de partida fins a arribar a recuperar la confiança en la vida i en un mateix. Un procés pel qual tots hem passat en un moment o altre; cançons, moltes de les quals ja havia tocat amb Pols, amb un tractament diferent.
L’abric de set hiverns, per què aquest títol?
L’abric que surt a la portada del disc té set anys i significa les cuirasses que ens hem anat posant des que som petits. Les pors, les paraules no pronunciades, els sentiments no expressats, el karma acumulat d’altres vides… són totes les capes que han format la nostra personalitat i que hem vingut a aquest món a treballar per desfer-les i ser qui realment som. L’abric també és el refugi a la nostra vida interior i el nostre amagatall. L’hivern és l’època de quedar-se a casa, de recolliment, d’aturar-se a pensar i observar-se un mateix. Una època per agafar forces per quan es desplegui la primavera.
El futur?
Presentar en concert aquest disc i fer-lo arribar a diferents espais on ens vulguin acollir.